25 de setembre, 2007

Comença la construcció de la primera escola a Fetendoti

Durant l'estiu vam informar a les autoritats d'Hombori (on pertanyen els poblats de Seguendourou i Fetendoti) sobre la nostra intenció d'edificar escoles a ambdós poblats.

Poc després ens van comunicar la decisió de dedicar el pressupost que els arriba del Govern Central a la construcció d'una escola a Seguendourou, amb el compromís d'acabar-la aquest mateix hivern.

Això, sempre i quan des d'ASED ens comprometéssim a destinar el total del pressupost a edificar, en millors condicions, l'escola de Fetendotti, i a deixar-la totalment equipada.

Durant el mes d'agost ha estat totalment impossible accedir als poblats a causa de les pluges, que aquest any han estat especialment intenses. Però a mitjans d'octubre s'intentarà iniciar la gestió dels industrials, i la organitzacó de la construcció amb el grup de pares de Fetendoti, per posteriorment fer entrega del material escolar necessari per fer front al curs escolar.

20 de juny, 2007

Presentació de l'ASED

El dimarts 19 de juny de 2007 es va presentar el projecte de l'ASED en una xerrada-col.loqui al fòrum d'Altaïr a càrreg de Salvador Campillo, referent mundial per als escaladors i per als amants de l'Àfrica, qui ens va apropar a la realitat geogràfica i cultural de l'Alt Gourma (Mali) que defineix com a "terra de límits".


Aquest seria un resum de la xerrada:

La zona compresa en el que s'anomena la "bucle" del riu Níger, es a dir la zona interior de la corba del riu, coneguda com "Alt Gourma", es una banda saheliana extensa com mitja península ibèrica enclavada dins dels territoris dels estats de Mali i Burkina Faso.




Es tracta de una regió saheliana (de l’àrab ﺴﺎﺠﻲﻝ “frontera, límit") que ha restat molt aïllada en els dos darrers segles de la influència de la modernització per la manca de comunicacions (trens, carreteres). El poble dogon es originari de les muntanyes Mandingues, amb la frontera guineo-maliense. Sembla que pel fet de ser animistes i no voler convertir-se a l’islam van exiliar-se al segle XVIII, remuntant el riu Níger fins als relleus protectors del penya-segat de Bandiagra. Aquesta falla en terreny semidesèrtic s’estén durant 150 km i arriba a alçades de fins a 300 metres, procurant unes característiques molt particulars per als visitants: llums captivadores, muntanyes impressionants i inaccessibles, boscos espinosos, població variada amb una vida molt dura, fauna, flora i cultius insospitats. I el contrast amb la plana limítrof captiva amb grans camps de dunes herboses y grans extensions buides.

En aquesta presentació s'expliquen els trets fonamentals que marquen aquesta "terra de límits":
- La transició entre desert i sahel o sabana
- El límit entre cultius (poblacions sedentàries) i ramaderia (poblacions nòmades)
- L'evolució meteorològica anual i general i els seus efectes en el biòtops
- Les fronteres humanes (polítiques i ètniques)
- Les activitats humanes i els seus límits



I, com a conseqüència de tot això, els problemes del desenvolupament i els seus límits materials i humans. Actualment les autoritats malineses estimulen el turisme esportiu i cultural al llarg del penya-segat, que permeten una font important de divises per als pobles que es troben dins les rutes. Alhora que desemboca en un coneixement, més o menys profund, però bastant estès, de l’existència d’aquesta cultura singular en els països del nord.



Però fora d’aquests circuits turístics, allunyats de la xarxa d’ajudes governamentals, hi ha pobles que són autosuficients a base de quedar oblidats en la memòria col·lectiva del país. Pobles, que lluny de pena, transmeten la força innata de la supervivència, que meravellen amb la tècnica (orfebre, arquitectura, ramaderia, caça…), i alliçonen amb el tracte als ancians. I són aquests Vells amb majúscules, en democràtica tertúlia, els qui han decidit trencar amb la inèrcia d’analfabetisme dels seus…


Com a altres llocs, les escoles es troben a molts kilòmetres de distància i són tant pocs els recursos que calen per fomentar la seva autogestió en l’ensenyança, des de l’ASED procurem donar-los les eines (finançament) perquè construeixin les seves pròpies escoles. No pretenem, doncs, res nou, però esperem, sobretot, no deixar d’aprendre mai d’aquest poble, descendent de la saviesa de la terra de límits.

01 de gener, 2007

Una escuela en Mali

Todas, absolutamente todas las gentes de cualquier rincón del planeta que hemos tenido la suerte de visitar, egoístamente nos han aportado algo... o mejor dicho, mucho. Nuestro mal llamado primer mundo lo valoramos de muy distinta manera después de volver de uno de estos viajes. Bien es cierto que una vez allí añoras el “pa amb tomàquet”... pero una vez aquí añoras, entre muchas cosas, las sonrisas de los niños. Aquellos de vosotros que han tenido la gran suerte de ver la eterna sonrisa de un niño africano, que en su pobreza no tiene otra riqueza, más que esta... su sonrisa, difícilmente la ha olvidado.

Podríamos ahora enumerar centenares de anécdotas, en las cuales hemos recibido la ayuda desinteresada de sus pobladores, o hemos compartido sus mínimos alimentos a cambio de sencillamente nuestra compañía, desgraciadamente es mas fácil morirse en el centro de una plaza de una gran ciudad occidental ante la indiferencia de los transeúntes, que en el medio de la sabana africana del mal llamado tercer mundo, allí siempre alguien nos echará una mano.

Después de todos estos años de recibir su desinteresada hospitalidad, creemos que ha llegado el momento de ayudar en la medida de lo posible a que una parte de estos niños sean escolarizados con unos mínimos. Somos de los que pensamos que África la han de levantar las propias generaciones de autóctonos, hemos de darles los medios para que exploten sus propios recursos, a espaldas de las aportaciones gubernamentales y algunas organizaciones que dan pero no enseñan, y cuando no tienen el que dar... todo se desmorona otra vez.

Los niños de los poblados situados a centenares de kilómetros de núcleos urbanos, en el mejor de los casos tienen un profesor para cada cien o doscientos niños de todas las edades, sin apenas material escolar, máxime con una pizarra, uno o dos libros de texto para todos, algún cuadernillo, y poco mas... y sin edificios, imparten las clases sentados en un polvoriento descampado.


Esto lo habéis visto muchos de vosotros viajando por Camerún, Níger, Etiopía, Burkina, Senegal, Malí, Nigeria, Sudan, y un largísimo etc...

Nuestro proyecto es el siguiente: CONSTRUIR ESCUELAS Y EQUIPARLAS

Cada escuela se compondrá de dos o tres aulas para impartir los primeros seis cursos - que es para lo que están preparados los profesores contratados - posteriormente los niños han de desplazarse a las ciudades para continuar los estudios. Serán escuelas previstas para un soporte total de entre 100 y 200 niños repartidos en dos turnos de mañana y tarde.

Aproximadamente en octubre, que es cuando han acabado la cosecha (si la hay) y termina la época de lluvias con agua suficiente para hacer adobe, vamos a construir la primera escuela en Malí, posiblemente en Fetendoti, de vosotros depende podamos seguir construyendo más.

Queda bien entendido que todas las aportaciones recaudadas irán íntegramente a la financiación del proyecto, todos los gastos de desplazamientos siempre correrán a cargo de cada colaborador.